Trobada

Ningú hauria d'anar-se'n d'aquest món sense trobar-se alguna persona especial, sense que li dedicaren alguna poesia, un conte o alguna cançó, sense acaronar o donar abraçades, sense plorar de tant en tant, sense veure el mar durant la tardor o l'hivern, sense cridar molt fort una vegada al menys, sense pujar alguna muntanya, sense fer l'amor apassionadament, o dolçament, sense cantar, sense ballar, sense mirar als ulls a la gent, sense viure.

INVENTANDO

La naturaleza no nos enseña a amaestrar los quereres, sino que los lanza salvajemente a la vida. Por eso, a algunas personas les regalamos de nosotros mucho, o todo, y a otras, nada. Y parece inevitable.

Así que, si pudiera y supiera inventar algo, me sacaría de la manga una máquina catalizadora de afectos, para que así la balanza de las emociones siempre estuviera armoniosamente a la misma altura, en paralelo.
Y cada vez que los afectos se descompensasen un poco, la enchufaría para que nadie quisiera más o menos. Habría menos decepciones y desconsuelos.

OLOR A SAL

Començava a fer calor. A poqueta nit la senyora Carme va obrir les finestres i va fer una ullada al carrer. A la dreta, el forn de la senyora Maria, d'on, en altres temps, arribava aquella olor de pa cuit amb llenya, de la bona, com deia Pep el forner.
A l'esquerra, el bar de Paco i Teresa, amb les parets plenes d'aparells de pesca costanera. Quan la faena del peix s'acabà havien muntat aquell bar de clar sabor marí, com una mena d'altar pagà a la mar, deessa del barri. Carme encara tenia en el menjador les petxines que Pep i Teresa li portaven quan era xicoteta. Un caragolet de mar per a Carmeta, la cara més lluïdora del barri.

Al costat del bar vivia Rafel, l'obrer. Aquell tros d'home, com deia la iaia Encarna, que igual feia una paret que t'apanyava una cadira. Tot i ser home de poques paraules, un cop arrancava, semblava un veritable llibre de cròniques del barri, però amb seny i cames. Rafel contava com havia posat, rajola a rajola, els mosaics del terra de casa de Carmeta. Esta casa parlarà sempre i sense voler, perquè està feta des del cor, li sentia dir. Quanta raó tenia.

El sol s'estava amagant. La senyora Carme va mirar cap amunt i va olorar la sal, com sempre. Segur que la mar estaria d'aquell color gris verdós que a ella li agradava tant. Les ombres començaren a apoderar-se dels últims esclats roig taronja del cel. Tancà les finestres i es ficà al llit.

Al s'endemà de bon matí va sentir un soroll esperat i maleït. Es va alçar, es posà el batí, agarrà la foto dels iaios, del fills i dels néts, obrí la porta, va eixir, i es va quedar, dreta, digna, davant la porta de la seua casa.

Ja estaven allí les màquines que l'Ajuntament havia enviat per a enderrocar el barri, per a destruir sa casa, els mosaics, els caragolets de mar, aquella cara lluïdora.

BON DIA I BONA NIT, XIQUETS

Que la vida us deixe gaudir i patir, perquè en aquests dos extrems està potser l'essència de tot allò que val la pena. Bona primavera.